Antecedents de la música ambient

Parlem d'Erik Satie com a possible precursor de l'anomenada música ambient quan, al 1920 presenta durant el descans d'una obra de teatre, la seva Musique d'Ameublement (música de mobiliari). Pensada per ser escoltada mentre es realitzen altres activitats, es demanava al públic que no li féssin cas a la música, que es comportessin com si no estiguessin interpretant res (els músics tocàven la partitura en directe). Aquesta presentació va significar un nou ús i contexte per la música, trencant així amb la tradició de les sales de concert. Satie estava interessat en una música freda, impersonal, antiexpresiva; monotonía, repeticions, silencis i aburriment eren recursos emprats. Representava les seves composicions com sistemes numèrics, estructures mínimes, que produïen sons experimentals propers a la dissonància. Dins aquesta primera obra (Musique d'Ameublement), destaquem el tema Vexations, una breu composició per piano, una successió d'acords dissonants difícilment memoritzables, que s'havia de repetir 840 vegades, necessitant per això, al menys 24 hores. Uns anys més tard, apareix en escena un jove admirador de l'obra de Satie anomenat John Cage. Treballa amb la consideració que en la música, el silenci té la mateixa importància que el so. Ho reflecteix perfectament la seva obra 4'33'', en la que l'interpret, sentat al piano, no toca ni una sola nota en el temps que indica el títol de l'obra, portant al límit l'ús del silenci en l'obra musical, provocant que l'espectador porti la seva atenció cap als sorolls de la mateixa audiència, al so ambient de la sala. Va ser definitivament Brian Eno qui, fruit de l'atzar va concebre la música ambient tal com la coneixem avui en dia. Estava ingressat a l'hospital quan es va posar a escoltar un concert per arpa del segle XVIII que li va portar un amic. El volum estava massa baix, una línia de l'estèreo no funcionava. Com que no tenia forces per aixecar-se, no va poder pujar el volum. El que en un principi era una contrarietat, es va transformar en una expeeriència reveladora quan la música es va barrejar amb el so de la pluja, de la gent parlant o del mateix so ambient. A partir d'aquí, Eno es va posar a investigar al respecte, realitzant música que evocava tranquilitat i meditació, generant atmósferes i ambientacions d'espais: havia creat la música ambient. Al 1978 va llançar el disc "Ambient 1: Music for airports, caracteritzat per les repeticions de llargues textures de timbres vocals i instrumentals processats electronicament.