Neighbours
Voisins par Norman McLaren, Office national du film du Canada
Animació de Norman Mclaren, precursor del cinema actual d'animació.
Darry Perier
Hace 5 días
Mostrando entradas con la etiqueta Tastets culturals_varis. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Tastets culturals_varis. Mostrar todas las entradas
jueves, 12 de septiembre de 2013
Animació de Norman Mclaren, precursor del cinema actual d'animació.
miércoles, 4 de septiembre de 2013
Cinemagraph: aquesta foto està molt viva!
Corrien els anys 80, quan un enginyer informàtic de la companyia CompuServe anomenat Steve Whilhite va presentar un nou format gràfic per computadores, anomenat GIF (Graphic Interchange Format). Aquell format, que en un principi va ser innovador per introduir el color (substituint l'antic format RLE, que trebllava en blanc i negre), i que ademés permetia el moviment, amb el pas dels anys, i sobretot amb l'entrada de les webs 2.0, el GIF va derivar en un símbol de l'anti-disseny (com li passa a la tipografia Comic Sans). Era un format desprestigiat (i/o menyspreat). Qui no recorda aquelles antigues pàgines web fetes a partir d'imatges i/o animacions "super cutres"? Allò era el GIF en aquella època.
Des de llavors, i després d'una llarga travessa pel desert, el format sembla tornar a reviure (i amb força), després que un artista plàstic i una fotògrafa de New York els tornessin a la actualitat després d'usar aquest format per donar vida a les seves fotografíes de moda i notícies de la Setmana de la Moda de New York de l'any 2011.
Aquesta parella eren Kevin Burg i Jamie Beck (http://cinemagraphs.com/), que, ademés de recuperar un antic format (llenguatge informàtic) defenestrat en el mon del disseny, van crear una nova forma d'expressió artística, el CINEMAGRAPH, que, paradoxalment, persegueix aconseguir imatges de gran qualitat usant de referència el mon de la moda i el disseny.
En la recuperació, han tingut molt que veure la facilitat del GIF per ser creat i compartit, juntament amb l'éxit de reds de contingut com és Tumblr entre d'altres, son la clau d'aquest revival. El GIF suposa també, una alternativa a Flash que es pot veure des de qualsevol dispositiu.
El Cinemagraph, és una tècnica de representació que combina la quietud de la fotografia amb el moviment repetit en bucle que proporciona el format GIF, i que els "inventors" l'han definit així: "el cinemagraph és una imatge que conté en si mateixa una visió de temps per ser experimentada i conservada indefinidament".
I així, el format GIF ha tornat a reneixer amb força, permetent d'una forma molt senzilla, explicar històries. Alguns necessitaran explicar qué succeeix al seu voltant, d'altres necessiten mostrar que surt de la seva imaginació, i d'altres ni tan sols se sap que volen explicar. Tots ells, en definitiva, usen aquest format per explicar la seva història mitjançant la simple contemplació de les imatges repetides en bucle.
En la recuperació, han tingut molt que veure la facilitat del GIF per ser creat i compartit, juntament amb l'éxit de reds de contingut com és Tumblr entre d'altres, son la clau d'aquest revival. El GIF suposa també, una alternativa a Flash que es pot veure des de qualsevol dispositiu.
Alguns exemples de Cinemagrafia:
-Kevin Burg + Jamie Beck (www.cinemagraph.com)
-Rrrrrrrroll (http://rrrrrrrroll.tumblr.com/)
-GIF Paranoia (http://www.gifparanoia.org)
Altres Cinemagraphs d'autoria desconeguda:
A internet es poden trobar multitud de tutorials (semblants a aquest: http://blog.spoongraphics.co.uk/tutorials/how-to-make-a-cool-cinemagraph-image-in-photoshop), no dubtis en intentar-ho!!!!
domingo, 2 de octubre de 2011
viernes, 27 de mayo de 2011
Bruce Naumann
Bruce Nauman (6 de desembre de 1941, a Fort Wayne, Indiana) és un artista contemporani estatunidenc. Treballa amb diferents mitjans com l'escultura, fotografia, neó, vídeo, dibuix i performances. És àmpliament reconegut com un dels artistes vius més importants del món. (Viquipèdia).
Amb aquesta petita explicació, us convidem a veure aquest video...
Us ensenyem aquest video, per fer-vos veure que art (estem parlant del artista contemporàni viu més considerat), és tot allò que un presenta com a art (estem parlant d'aquestes obres). La voluntat de fer art, fa art, t'agradi o no, i en el mon de l'art contemporàni més exquisit (que potser busca un reflex de la societat futura?...), es valora més la voluntat a la forma. Una visió com a mínim, una mica més positiva que la que ens imposa el model social actual. Jo m'acullo a la idea.
lunes, 9 de mayo de 2011
Daniel Johnston
Daniel Johnston és un cantautor americà, les cançons del qual han estat calificades d'atormentades i una mescla entre naïf i tenebrós.
Però la veritat, és que aquest artista, altament valorat per altres autors independents com Curt Cobaine (que el va projectar a la fama al apareixer en multitud d'entrevistes amb una camiseta d'un disc d'en Johnston), David Bowie, Yo la tengo, Sonic Youth, Beck o Matt Groeing (creador d'els Simpsons), pateix un transtorn de la personalitat molt fort (ha estat ingressat en psiquiàtrics en varies ocasions) que li dona un toc especial a les seves composicions, molt enfocades a la religió, al desengany amorós, a fer advertències sobre el dimoni i al mon del còmic (una vegada pensant-se que era el Capità Amèrica, va provocar que la seva avioneta s'estrellés, afortunadament en van sortir il.lessos).
També destaquem el treball gràfic de Johnston, i el que va ser el seu primer segell musical "Stress records", obra vital del que va ser el seu mànager en els seus inicis, que encara reparteix la seva obra via internet en format cassette, i posant el còmic en forma d'art de caràtula.
Si voleu "flipar" amb aquest autor, podeu veure un documental sobre la seva vida "The devil and Daniel Johnston".
Més info sobre la seva obra gràfica: http://www.worriedshoes.com/index.html
martes, 12 de abril de 2011
viernes, 18 de marzo de 2011
Monica del raval
Acaba de presentarse en el Festival de Cine Español de Málaga y seguramente se lleve, en los próximos meses, premios a porrillo. Ya está consiguiendo el apoyo de algunos críticos y en la proyección del sábado pasado arrancó muchas risas y más aplausos.
Es un documental de 112 minutos, rodado durante dos años y firmado por Francesc Betriu. A través de sus imágenes conocemos a la Mónica del título, cuyo nombre real es Ramona, pero también conocida en el Raval barcelonés como Cicciolina.
Natural de un pueblo de La Mancha, a Ramona el sexo (y el maquillaje estridente) le gustó mucho desde jovencita. Así que empezó a practicarlo en los bordes de las carreteras y los descampados de su pueblo (provocando el consiguiente escándalo familiar), hasta que se dio cuenta de que podía ganar dinero con ello y, de este modo, no tener que trabajar en otro oficio que le exigíera horarios y aguantar al jefe.
Lo que más sorprende de Mónica del Raval y lo que le hace especial es la franqueza no sólo de la puta orgullosa y descarada que ocupa el título, sino también de algunos de sus clientes, que confiesan a cámara gustos, prácticas y relaciones sexuales con un lenguaje y una franqueza poco habituales en el cine.
Mónica del Raval es asimismo un retrato social del barrio en el que vive y trabaja esta prostituta: sus tiendas, su mezcla de razas, su sordidez y también su encanto. Algunas compañeras de oficio de Mónica -sobre todo travestis- dan su visión de la vida y la personalidad, más que peculiar, de Mónica, quien no siempre sale bien parada en esas declaraciones.
A lo largo del metraje de este documental, el espectador disfruta, se sorprende, se ríe y también reflexiona. Pues no todo lo que se muestra es suave, ni armonioso, ni muchas veces lógico. El público puede sacar sus propias conclusiones (Betriu no lo hace: no juzga a su musa) sobre la condición humana, la capacidad de adaptación, la marginalidad, la tolerancia y la diversidad racial, ideológica y sexual.
En conclusión, un personaje filón, esta Mónica del Raval, que encontró el director en Barcelona y que le ha regalado el argumento la que es su mejor pelicula hasta la fecha.
Si podéis ver este documental en algún festival o canal de televisión, no lo dudéis: no se disfruta de trabajos así todos los días.
martes, 11 de enero de 2011
Groopie: sabiem que existia però no li posava nom
Un groopie és aquella persona que li agrada estar en contacte amb els famosos i intimar-hi. La llegenda parla d'una dona que s'acostava als famosos per fer una reproducció del seu membre viril en forma d'escultura. N'haviem sentit a parlar, però no li posavem nom. Ella es diu Cinthya Plaster, i a la seva colecció hi podem trobar peces com la reproducció del mebre viril de Jimi Hendrix entre d'altres músics i actors.
Test de resistència psicològica
Sabem que rebem milions d'inputs a diari. Sabem que actuem amb actes reflexes, és a dir, moltes coses les fem automàticament. En aquesta web ens mostren lo dur que seria pendre totes les decisions de nou, sense automatismes. Curiós el resultat...
http://conceptlab.com/simulator/
let me stay for a day.com
Aquest és el blog de Ramon Stoppelenburg, un holandés de 34 anys que està donant la volta al món sense diners. Amb aquest blog pretén posar-se en contacte amb gent que vulgui col.laborar d'alguna manera (oferint-li on dormir, menjar, ...), o simplement per mantindre'ns informats de quina és la seva evolució.
http://www.letmestayforaday.com/
Sandalies + mitjons (reivindica't!)
Web on es mostren fotografies d'aquesta tan aclamada combinació: http://www.sandalandsoxer.co.uk/home.htm
Aprendre a ballar
Problemes per desenvolupar-te amb soltura a la pista de ball??
Pàgina web on podràs apendre els més actuals passos de ball (com el who's your daddy? o l'smackin that ass). Per posar-se al dia: http://www.zefrank.com/indexdance.html
jueves, 7 de enero de 2010
La ciutat, sense pressa
Que bonic és quan pots (o saps) disfrutar les coses. Que bonic és poder veure la bellesa on els altres ni s'hi fixen, que sàbia l'experiència.
Les fotografies d'en Joan Majó reflexen la vida d'un jubilat que, dedica el seu temps a fer de cronista urbà. Caminant (que li va bè per la salut), camera en mà, i un cop alliberat de les seves obligacions a la feina i de mantenir a una familia (tot i que conserva alguna obligació familiar típica dels avis tal com cuidar als néts/tes...), es dedica a la seva passió: la fotografia. En les seves sortides fotografia paisatges urbans: edificis de nova construcció, zones perifèriques (el riu a Sabadell, la deixalleria, ...) seqüències (fer la mateixa foto en diferents espais de temps),o detalls (textures, ombres, etc.) permetent veure com funcionen els diferents espais en el dia a dia, com evolucionen les noves construccions i com sobreviuen les antigues, tot amb la passió que proporciona el fet de fer les coses perquè vols.
Aviat adjuntem un link on podreu veure les seves millors fotografies i alguna foto de les seves presentacions que son realment interessants...
miércoles, 30 de diciembre de 2009
Esto es Jamaica, esto no es el Llobregat
Veient aquestes imatges em ve al cap aquella cançó dels Decibelios (punk rock español de principis dels 90) que parlava sobre les platges del Llobregat i les comparava amb les de Jamaica.
Aquestes fotos, realitzades pel fotógraf Josef Hoflehner en algunes platges del carib, ens mostren que a tots els llocs "couen fabes", fins i tot (o potser sobre tot) aquells que tenim estereotipats.
vist a: http://www.lapetiteclaudine.com/archives/013871.html
lunes, 7 de septiembre de 2009
Sophie Calle
Sophie Calle (París, 1953)La vida de Calle palpita con sus trabajos. Su particular forma de ver el mundo es un regalo para la curiosidad, generalmente un tanto anquilosada, y una batalla perdida para nuestro atrevimiento. Pienso que aburrida o asustada de cómo se plantea la sociedad el concepto de cotidianeidad, Sophie Calle intenta escapar y a veces lo consigue. Es como un pico en un encefalograma plano.
kiku mistu
Kiku Mistu es defineix com un poeta de la vida, un fanaler de la llum vital, un explicador d’històries a la recerca d’un final que no sempre és feliç. Els seus primers passos com artistacreador s’inicien quan surt del seminari per convertir-se en pallasso, a la companyia Xirripouxiclet, que ell mateix funda. Als 26 anys crea el seu primer projecte de gran envergadura: el Falómeno, un fal·lus de 40 metres d’alçada presentat pel festival Primavera Eròtica de la seva ciutat natal, Terrassa. Amb una llarga trajectòria artística—de vegades provocativa i sempre original (s’autoenvia per correu com a obra per a una exposició de mail-art a L’home paquet, 1988; s’autocorona Déu a Angelets negres, 1994...)—, el seu objectiu és fer de l’art un mitjà per entendre la vida. Crea espais singulars com El Cenacle restaurant, el mític local d’oci nocturn Le Fou o el popular Centre Cultural Imaginari, al 1995, des d’on ha endegat infinitat de projectes multidisciplinars. Amb la seva companyia va participar en l’edició 2007 de FiraTàrrega amb una proposta intimista de fabulació i ombres xinesques (Històries per a homes i dones bons) que transcorria a l’interior d’una haima. Pots descubrir mes del seu treball a www.kikumistu.com
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
