HOME SWEET HOME
Projecte desenvolupat juntament amb Santi Cirugeda - Recetas Urbanas
Segona entrega del projecte:
Jon Naar - Photographer, Faith of Graffiti
Hace 6 años
jueves, 23 de enero de 2014
Segona entrega del projecte:
jueves, 12 de septiembre de 2013
Neighbours
Voisins par Norman McLaren, Office national du film du Canada
Animació de Norman Mclaren, precursor del cinema actual d'animació.
miércoles, 4 de septiembre de 2013
Cinemagraph: aquesta foto està molt viva!
Corrien els anys 80, quan un enginyer informàtic de la companyia CompuServe anomenat Steve Whilhite va presentar un nou format gràfic per computadores, anomenat GIF (Graphic Interchange Format). Aquell format, que en un principi va ser innovador per introduir el color (substituint l'antic format RLE, que trebllava en blanc i negre), i que ademés permetia el moviment, amb el pas dels anys, i sobretot amb l'entrada de les webs 2.0, el GIF va derivar en un símbol de l'anti-disseny (com li passa a la tipografia Comic Sans). Era un format desprestigiat (i/o menyspreat). Qui no recorda aquelles antigues pàgines web fetes a partir d'imatges i/o animacions "super cutres"? Allò era el GIF en aquella època.
Des de llavors, i després d'una llarga travessa pel desert, el format sembla tornar a reviure (i amb força), després que un artista plàstic i una fotògrafa de New York els tornessin a la actualitat després d'usar aquest format per donar vida a les seves fotografíes de moda i notícies de la Setmana de la Moda de New York de l'any 2011.
Aquesta parella eren Kevin Burg i Jamie Beck (http://cinemagraphs.com/), que, ademés de recuperar un antic format (llenguatge informàtic) defenestrat en el mon del disseny, van crear una nova forma d'expressió artística, el CINEMAGRAPH, que, paradoxalment, persegueix aconseguir imatges de gran qualitat usant de referència el mon de la moda i el disseny.
En la recuperació, han tingut molt que veure la facilitat del GIF per ser creat i compartit, juntament amb l'éxit de reds de contingut com és Tumblr entre d'altres, son la clau d'aquest revival. El GIF suposa també, una alternativa a Flash que es pot veure des de qualsevol dispositiu.
El Cinemagraph, és una tècnica de representació que combina la quietud de la fotografia amb el moviment repetit en bucle que proporciona el format GIF, i que els "inventors" l'han definit així: "el cinemagraph és una imatge que conté en si mateixa una visió de temps per ser experimentada i conservada indefinidament".
I així, el format GIF ha tornat a reneixer amb força, permetent d'una forma molt senzilla, explicar històries. Alguns necessitaran explicar qué succeeix al seu voltant, d'altres necessiten mostrar que surt de la seva imaginació, i d'altres ni tan sols se sap que volen explicar. Tots ells, en definitiva, usen aquest format per explicar la seva història mitjançant la simple contemplació de les imatges repetides en bucle.
En la recuperació, han tingut molt que veure la facilitat del GIF per ser creat i compartit, juntament amb l'éxit de reds de contingut com és Tumblr entre d'altres, son la clau d'aquest revival. El GIF suposa també, una alternativa a Flash que es pot veure des de qualsevol dispositiu.
Alguns exemples de Cinemagrafia:
-Kevin Burg + Jamie Beck (www.cinemagraph.com)
-Rrrrrrrroll (http://rrrrrrrroll.tumblr.com/)
-GIF Paranoia (http://www.gifparanoia.org)
Altres Cinemagraphs d'autoria desconeguda:
A internet es poden trobar multitud de tutorials (semblants a aquest: http://blog.spoongraphics.co.uk/tutorials/how-to-make-a-cool-cinemagraph-image-in-photoshop), no dubtis en intentar-ho!!!!
miércoles, 26 de septiembre de 2012
Tetine
Ha estat agradable descobrir aquest dúo brasiler (actualment vivint a Londres), format l'any 1995 pels artistes Eliete Mejorado i Bruno Verner. Fan música que discorre per diferents estils i treballs de performance que van desde recitar poemes, fins l'electrònica, incloent performances rituals, videos i películes.
martes, 14 de agosto de 2012
Antecedents de la música ambient
Parlem d'Erik Satie com a possible precursor de l'anomenada música ambient quan, al 1920 presenta durant el descans d'una obra de teatre, la seva Musique d'Ameublement (música de mobiliari). Pensada per ser escoltada mentre es realitzen altres activitats, es demanava al públic que no li féssin cas a la música, que es comportessin com si no estiguessin interpretant res (els músics tocàven la partitura en directe). Aquesta presentació va significar un nou ús i contexte per la música, trencant així amb la tradició de les sales de concert. Satie estava interessat en una música freda, impersonal, antiexpresiva; monotonía, repeticions, silencis i aburriment eren recursos emprats. Representava les seves composicions com sistemes numèrics, estructures mínimes, que produïen sons experimentals propers a la dissonància. Dins aquesta primera obra (Musique d'Ameublement), destaquem el tema Vexations, una breu composició per piano, una successió d'acords dissonants difícilment memoritzables, que s'havia de repetir 840 vegades, necessitant per això, al menys 24 hores. Uns anys més tard, apareix en escena un jove admirador de l'obra de Satie anomenat John Cage. Treballa amb la consideració que en la música, el silenci té la mateixa importància que el so. Ho reflecteix perfectament la seva obra 4'33'', en la que l'interpret, sentat al piano, no toca ni una sola nota en el temps que indica el títol de l'obra, portant al límit l'ús del silenci en l'obra musical, provocant que l'espectador porti la seva atenció cap als sorolls de la mateixa audiència, al so ambient de la sala. Va ser definitivament Brian Eno qui, fruit de l'atzar va concebre la música ambient tal com la coneixem avui en dia. Estava ingressat a l'hospital quan es va posar a escoltar un concert per arpa del segle XVIII que li va portar un amic. El volum estava massa baix, una línia de l'estèreo no funcionava. Com que no tenia forces per aixecar-se, no va poder pujar el volum. El que en un principi era una contrarietat, es va transformar en una expeeriència reveladora quan la música es va barrejar amb el so de la pluja, de la gent parlant o del mateix so ambient. A partir d'aquí, Eno es va posar a investigar al respecte, realitzant música que evocava tranquilitat i meditació, generant atmósferes i ambientacions d'espais: havia creat la música ambient. Al 1978 va llançar el disc "Ambient 1: Music for airports, caracteritzat per les repeticions de llargues textures de timbres vocals i instrumentals processats electronicament.
lunes, 9 de julio de 2012
Els antecedents del video clip (dels anys 20 als 70)
Al voltant de l'any 1870, als salons de ball de l'època, la música s'acompanyava de diapositives, cosa que mostrava certa necessitat de representar visualment la cançó. Uns anys més tard, quan Edison va inventar el fonógraf,permet que la música s'enregistri i neixi la indústria discogràfica. Anys més tard, amb el naixement del cinema, la música i la imatge varen començar a veure's més lligades, encara que la primera sempre era sotmesa als interessos de la segona, fins que, cap al 1920, amb el naixement de l'anomenat cine de vanguardia, va apareixer Oskar Fishinger, director que canviaria aquest sometiment amb lo que ell va anomenar música visual. Fishinger realitzava películes vanguardistes, on la imatge buscava acompanyar música clàssica o jazz. Aquest seria un antecedent important per lo que seria el cine musical i el videoclip. En aquesta etapa també ens trobem obres interessants d'artistes com Hans Richter. Marcel Duchamp o Vikking Eggeling. En aquest sentit, i continuant per el camí del cinema, el 1927 apareix "The jazz singer", que dona el pas del cine mut al sonor, lo que representa la primera sincronització entre imatge i so que es culminaria als anys 30. En la decada dels anys 30 apareix la comedia musical, que barreja la narrativa clàssica amb la música i un element clau per el videoclip des del seu naixement: el ball. El ball apareix com un element de fantasia, com una valvula d'escapament de la realitat; un llenguatge ple de connotacions que s'utilitzarà per crear diferents situacions. Un dels primers antecedents directes en quant a elements tècnics del video clip apareix a la dècada dels 40: el panoram, que funcionava com una jukebox, amb la diferència que aquesta tenia una pantalla en blanc i negre que projectava imatges de l'artista que s'havia escollit per escoltar la cançó.
domingo, 2 de octubre de 2011
martes, 27 de septiembre de 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
