HOME SWEET HOME
Projecte desenvolupat juntament amb Santi Cirugeda - Recetas Urbanas
Segona entrega del projecte:
Creativitat aplicada Desenvolupament cultural Desenvolupament social Desenvolupament del territori 41º14'25''N 1º48'32''E
Projecte desenvolupat juntament amb Santi Cirugeda - Recetas Urbanas
Voisins par Norman McLaren, Office national du film du Canada
Ha estat agradable descobrir aquest dúo brasiler (actualment vivint a Londres), format l'any 1995 pels artistes Eliete Mejorado i Bruno Verner. Fan música que discorre per diferents estils i treballs de performance que van desde recitar poemes, fins l'electrònica, incloent performances rituals, videos i películes.
Parlem d'Erik Satie com a possible precursor de l'anomenada música ambient quan, al 1920 presenta durant el descans d'una obra de teatre, la seva Musique d'Ameublement (música de mobiliari). Pensada per ser escoltada mentre es realitzen altres activitats, es demanava al públic que no li féssin cas a la música, que es comportessin com si no estiguessin interpretant res (els músics tocàven la partitura en directe). Aquesta presentació va significar un nou ús i contexte per la música, trencant així amb la tradició de les sales de concert. Satie estava interessat en una música freda, impersonal, antiexpresiva; monotonía, repeticions, silencis i aburriment eren recursos emprats. Representava les seves composicions com sistemes numèrics, estructures mínimes, que produïen sons experimentals propers a la dissonància. Dins aquesta primera obra (Musique d'Ameublement), destaquem el tema Vexations, una breu composició per piano, una successió d'acords dissonants difícilment memoritzables, que s'havia de repetir 840 vegades, necessitant per això, al menys 24 hores. Uns anys més tard, apareix en escena un jove admirador de l'obra de Satie anomenat John Cage. Treballa amb la consideració que en la música, el silenci té la mateixa importància que el so. Ho reflecteix perfectament la seva obra 4'33'', en la que l'interpret, sentat al piano, no toca ni una sola nota en el temps que indica el títol de l'obra, portant al límit l'ús del silenci en l'obra musical, provocant que l'espectador porti la seva atenció cap als sorolls de la mateixa audiència, al so ambient de la sala. Va ser definitivament Brian Eno qui, fruit de l'atzar va concebre la música ambient tal com la coneixem avui en dia. Estava ingressat a l'hospital quan es va posar a escoltar un concert per arpa del segle XVIII que li va portar un amic. El volum estava massa baix, una línia de l'estèreo no funcionava. Com que no tenia forces per aixecar-se, no va poder pujar el volum. El que en un principi era una contrarietat, es va transformar en una expeeriència reveladora quan la música es va barrejar amb el so de la pluja, de la gent parlant o del mateix so ambient. A partir d'aquí, Eno es va posar a investigar al respecte, realitzant música que evocava tranquilitat i meditació, generant atmósferes i ambientacions d'espais: havia creat la música ambient. Al 1978 va llançar el disc "Ambient 1: Music for airports, caracteritzat per les repeticions de llargues textures de timbres vocals i instrumentals processats electronicament.
Al voltant de l'any 1870, als salons de ball de l'època, la música s'acompanyava de diapositives, cosa que mostrava certa necessitat de representar visualment la cançó. Uns anys més tard, quan Edison va inventar el fonógraf,permet que la música s'enregistri i neixi la indústria discogràfica. Anys més tard, amb el naixement del cinema, la música i la imatge varen començar a veure's més lligades, encara que la primera sempre era sotmesa als interessos de la segona, fins que, cap al 1920, amb el naixement de l'anomenat cine de vanguardia, va apareixer Oskar Fishinger, director que canviaria aquest sometiment amb lo que ell va anomenar música visual. Fishinger realitzava películes vanguardistes, on la imatge buscava acompanyar música clàssica o jazz. Aquest seria un antecedent important per lo que seria el cine musical i el videoclip. En aquesta etapa també ens trobem obres interessants d'artistes com Hans Richter. Marcel Duchamp o Vikking Eggeling. En aquest sentit, i continuant per el camí del cinema, el 1927 apareix "The jazz singer", que dona el pas del cine mut al sonor, lo que representa la primera sincronització entre imatge i so que es culminaria als anys 30. En la decada dels anys 30 apareix la comedia musical, que barreja la narrativa clàssica amb la música i un element clau per el videoclip des del seu naixement: el ball. El ball apareix com un element de fantasia, com una valvula d'escapament de la realitat; un llenguatge ple de connotacions que s'utilitzarà per crear diferents situacions. Un dels primers antecedents directes en quant a elements tècnics del video clip apareix a la dècada dels 40: el panoram, que funcionava com una jukebox, amb la diferència que aquesta tenia una pantalla en blanc i negre que projectava imatges de l'artista que s'havia escollit per escoltar la cançó.
Aquest aparell es va veure relegat per l'aparició de la televisió, encara que a França, el 1960, apareix una versió millorada anomenada Scoptione, que tècnicament aportava innovacions, ja que projectava imatges en color en una pantalla de 16 polsades i en 16mm. En aquest cas, no només es projectaven imatges de l'artista, sino que es buscava relacionar en una història, les imatges amb la lletra de la cançó escollida. A Europa, aquest enginy va ser un èxit, ja que permetia a grups socials marginats per la televisió, tenir un espai on poder recòrrer per expresar-se visualment. Per aquests motius, l'Scoptione és considerat com un dels registres més importants del que seria l'evolució del videoclip. A la dècada dels 50, en plena expansió del fenòmen televisiu, la indústria discogràfica es dona compte de la gran importància del mitjà, i el veu i l'utilitza com una plataforma pels seus artistes. Apareixen programes com "The Ed Sullivan Show" on es presenten artistes a realitzar les seves performances i a presentar els seus discs, lo qual es lliga directament amb la naturalessa promocional amb la que és vist el video clip. És en aquesta època on la mateixa indústria es fixa en el cinema com una alternativa per als seus artistes i complir d'aquesta manera els seus objectius de difussió. Així doncs, artistes com Elvis Presley o Bill Halley apareixen a la pantalla gran, interpretant altres papers diferents a la dels cantants. Comença la visió de l'artista musical juga a ser actor, un paper que més endavant serà importantíssim en la funció dels grups musicals en el videoclip. Gràcies als resultats obtinguts en aquests films, cada vegada més artistes comencen a interessar-se en aquesta plataforma fins arribar al seu punt àlgid en la dècada següent, quan The Beatles decideix realitzar el seu primer film: "A hard days night". Va ser el 1964 quan va apareixer el film dirigit per Richard Lester. I és aquí on podem trobar el que podria ser el primer antecedent directe de la videomúsica, ja que en la primera escena del film apareix una posta en escena del grup que s'assembla a lo que coneixem avui en dia com a video clip. En aquella mateixa dècada, en ple ensalçament del video art, apareix Nam June Paik, que es pioner en combinar tècniques del documental amb la ficció i fusionant expressions com el pop art amb el video, obrint el camp al desenvolupament del video clip. Arribem a la dècada dels 70, la més important per el naixement del video clip. A principis de la dècada, apareix el film "Performance", dirigit per Donald Camel, on apareix el vocalista dels Rolling Stones Mick Jagger. En aquesta pelicula es preten mostrar l'artista des de diferents angles, sempre amb la premisa de basar la història per afavorir al cantant i a la seva presentació. En aquell mateix any apareix el single "Captain beefheart and his magic band" de The Beatles, que serà el primer en promocionar-se com a tal en format de video a la televisió.